Els bunyols de vent

Sembla evident que es diuen de vent per la seva
esponjositat, foradats tal com són i plens d’aire.

Però a mi em passa pel cap que un cop a taula volen,

com si se’ls endugués el vent, tanmateix com si
fossin ells mateixos, els bunyols el vent, de vent...

És una recepta clàssica que fa temps que tinc apuntada en un tros de paper. I dic clàssica perquè a falta del paperet, quan no el tinc a ma, la trobo amb facilitat. Tant Corpus del patrimoni culinari català com a aquest altre corpus que és el llibre de Les postres i els pastissos de l'àvia de Jaume Fàbrega, no hi podien faltar. La recepta hi apareix, amb petites variacions en les proporcions, que malgrat l'exatitut recomanada en qüestió de postres, són ben tolerades en aquest cas, el dels bunyols de vent.

La copiaré literal tal com la tinc apuntada:

Posar en una cassola l’aigua (1/4 de litre), la sal (1/2 cullereta), el sucre (1/2 cullereta) i la mantega a trossets (75 gr.). Quan bulli treure la cassola del foc i afegir-hi la farina tota alhora (150gr.) i la pell d'una llimona ratllada. Es remena amb una espàtula perquè en un minut es faci una massa que es desprèn de la cassola formant una bola. Si afegeix un ou sencer i es remena fins que estigui lligat a la massa, després un altre ou i fins que estiguin lligats tots (3 ous grossos o quatre si són petits), però sempre un per un.
A partir d’aquí hi ha dues versions, a casa només els hem provat fregits a la paella amb oli abundant.
La recepta segueix de la següent manera: ...després amb una cullereta es fan muntets en una llauna ben untada. Es posa al forn fort de 20 a 25 minuts. Després s’omplen de nata o crema fent un forat amb unes tisores, són les lioneses. Cuits a la paella i ensucrats són els bunyols de vent.
Al text jo hi afegeixo que amb la quantitat que hi cap en una cullereta és suficient per la mida i perquè quedin cuits. A la paella creixen considerablement i, si l’oli és prou abundant, quan estan cuits per un costat, ells sols es tomben de l’altre costat.