quasi tot a punt

ELS PANELLETS DE LA “PADRINA” Aquest diumenge passat, 31 d’octubre (2009), hem fet panellets. Bastant improvisats, donat que no teníem cap recepta concreta. No vam tenir temps de buscar-la a la web ni de fer-la explicar a algú altre. Només sabíem alguna mesura, aquella de tant de sucre per tant d’ametlla (quilo per quilo) i molts records d’haver-los vist fer a casa a la mare i la tieta, la seva germana. També ha estat molt important l’ajuda del Romà i el Magí que el dia anterior n’havien fet amb els avis. Ens han sortit de meravella i és per això que en vull prendre nota en aquest blog per què no ens en oblidem així com també per fer-ne un petit homenatge. Nosaltres però, com que aquest any no hem collit les ametlles, ens hem saltat un pas, tant important com feixuc, que ens hauria pogut fer desdir de tant divertida i productiva empresa, el de preparar l’ametlla. No hem, ni esclofollat, ni trencat, ni escaldat i pelat, ni assecat, ni trinxat les ametlles. Hem fet servir:...

Avui llegint al blog de Jaume Fàbrega el post "Capipota, sang i fetge, pota i tripa, "Callos" m'ha vingut al cap el Lampredotto i les ganes d'escriure un comentari que transcric aquí literalment i aprofito per penjar-hi una foto i una referència : A Florència als voltants dels mercats, en "quioscs" o paradetes s'hi troba "Lampredotto" que no és res més que tripa escaldada o bullida que juntament amb una mica d'oli picant o salsa verda per sobre, és servida dins d'un panet. Més concretament es tracta d'una de les parts de l'estómac dels bous. Ens ho va mostrar el nostre amic Roberto que és de Florència i juntament amb ell en menjarem pel carrer com un d'entrepà. Un menjar de pobre, dels marxants i de la gent del carrer molt típic de la Toscana, de la cuina florentina. No pas dels turistes que no ens en hauríem ni adonat i en tot cas no hauríem gosat a tastar-ho si no hagués estat per la companyia d'un nadiu de...

Còpio literalment uns apunts sobre llibres de cuina que fa Núria Cortinas a Guiaosona.net per tenir-los presents: Des dels inicis d’aquest quadern volia parlar de llibres que parlin de cuina, tant de receptes, com de gastronomia o de literatura del menjar, fa dies que pensava que ja tocava i que ho havia de fer. No oblidem que Catalunya és, històricament, la pàtria dels primers llibres de cuina, com el Llibre de Coch - apareix una profusió de moltes menes de receptaris. Trobem clàssics com el: L’art de Menjar a Catalunya , d’en Manuel Vázquez Montalban, el llibre roig de la identitat gastronòmica catalana, llibre de capçalera imprescindible per a qualsevol que vulgui construir una bona biblioteca de la cuina catalana. Trobem llibres com La cuina i els aliments de Mcgee Harold , qualificada com “una obra mestra” quan va aparèixer l’any 1984. La cuina i els aliments s’ha convertit en la Bíblia dels amants i professionals de la gastronomia de tot el món perquè explica d’on vénen els alime...

Ja fa dies que és a punt, al congelador, a punt per coure'l. Però com? si no he trobat cap recepta que em faci el pes. Més haviat han resultat escasses. I avui en un nou intent s'ha fet la llum. Canvi de paraules clau. Ni receptes de porc senglar, ni coure el senglar, ni recetas de jabalí, per fí "civet de senglar". Tot i que em semblava una expressió una mica refinada, com de moda de restaurant, el diccionari de la llengua catalana dicta la següent definició: Guisat de carn marinada, generalment de caça, preparat amb vi negre, cebes, herbes aromàtiques i la sang del mateix animal. Somi doncs: Civet de senglar lligat amb xocolata - 1 cuixa de senglar - 2 l vi negre - pell de taronja - 2 fulles de llorer - 1 cabeça d'alls - 6 claus d'olor - 1 branca de farigola - 8 grans de ginebró - 1 ceba tallada - 1 pastanaga - 1 porro Per a la picada: - 1 cullerada de pinyons - 20 g xocolata negra Per al guarniment: - 100 g olives negres - 3 tomàquets dessecats - 100 g ga...

Qualsevol dia el faré canviant la fruita i potser també canviant els melindros industrials del super per pa de pagès o pa de pessic fet a casa. NO hi tinc la ma trencada amb els pastíssos, el pa de pessic o el coc fins ara no pujen com toca. Però aquesta mena de pudding ja té la mida abans d'enfornar. La recepta adaptada en mides, de la cuinera del "Sal i Pebre" del carrer Pere IV, a tocar de Roc Boronat és aquesta que explico tot seguit. -Melindros per cobrir el fons, el mig i el capdamunt d'un motlle rectangular -De 3/4 a un pot de llet evaporada -5 ous -Sucre 125 grams - Caramel líquit Un cop barrejats els ous amb la llet i el sucre, es van alternant pisos de melindros i plàtan que reguen amb la barreja descrita fins a omplir el motlle. Com més madurs els plàtans millor. Es cou al bany maria de 45 a 60 minuts amb el forn a 180º. Punxar el pastís i comprovar que l'estri utilitzat ens surt eixut, abans de retirar del forn. Amb caramel líquit al fons resulta notab...

Fa uns quants dies el Josep, el fuster del carrer de casa, i l'Oriol debatien sobre el què és i el què no és cuina catalana. Mentre que el primer la definia anomenant un seguit de plats com si d'un menú de restaurant es tractés, el segon li desmuntava el raonament argumentant precisament que allò no era res més que una llista de plats més o menys típcs o tradicionals d'un lloc. Per mí tots dos teníen la seva raó tot i que el Josep es notava contrariat. Com gosava dir-li l'Oriol que aquells menjars no eren cuina catalana. L'Oriol per la seva banda volia saber quina cosa definia realment la cuina catalana, quins eren els trets comuns, les característiques, que la feien única i específica. Ja fossin maneres de cuinar o ingredients particulars que la distingissin de la cuina de les regions veïnes de l'entorn de la mediterrània. Buscant alguna dada al respecte vaig topar amb un escrit d'en Nestor Luján presentant el llibre de Manuel Vázquez Montalban l'Art de...